No sons fonaments son llegendes
L’any 1906 apareix la revista Mitjorn, que deixà de publicar-se l’any següent. Mitjorn
es el conseqüent de l’aparició de noves promocons d’escriptors, que duen el nom de
«Escola Mallorquina». Aquesta denominació ha estat objecte de definicions diverses: uns l’entenen en sentit ampli, com l’aportació dels escriptors mallorquins a la literatura catalana, per la qual cosa la fan néixer a la Renaixença i la prolonguen fins a la postguerra; d’altres, en canvi, consideren que es tracta d’un corrent molt concret, que abasta sobretot el gènere poètic i recull l’aportació de dues generacions d’escriptors, la de 1906 i la de 1917. Així doncs, anomenam “Escola Mallorquina” el grup d’escriptors encapçalats per Miquel Costa i Llobera que assumeixen els ideals de la Renaixença a les Illes Balears. La tendència classicitzant d’aquest moviment influirà notòriament en el noucentisme. A més de Joan Alcover, són continuadors d’aquesta escola poètica en la primera meitat del segle XX, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà. L’òrgan de difusió literària d’aquest grup va ser la revista “La Nostra Terra”.
Hi ha diferents autors que pertanyen a «l’Escola mallorquina»
BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL -Obra important- «A Mallorca, durant la guerra civil.»
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
M. ANTONIA SALVÀ
-Obra important- «La petxina»
L’amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure,
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d’or i d’argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges;
jo els doní comiat -tot passa i mor-,
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
GABRIEL ALOMAR I VILLALONGA
-Obra important- «Estrofa al Vent»
Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada, plorós de no poder-la acompanyar.
Entre els hiverns, quan vibri la ventada,el meu vers per l’espai ressonarà, i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d’un incògnit oceà.
I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l’arquet de silenci de la nit.
I eternament la maternal Natura
l’espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.
Joan Alcover-Obra important-«Desolació»
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:
cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Un viaje entre letras 